16.11.18

I cantar, abans de caure-hi


Ahir la UdG va investir com a Doctor Honoris Causa a Narcís Comadira. Durant l'elogi dels mèrits, en Xavier Pla llegí un petit poema de Comadira que copio tot seguit.
LA POESIA

Ni el plany ni la protesta,
ni menys la circumstància.
Només,
sobre el tall esmolat del ganivet
—la veritat—,
abocar-se a l’abisme.
I cantar,
abans de caure-hi.
Just el dia abans, durant la sessió mensual del Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural, havíem estat parlant d'aquest abisme que és sempre present sota els nostres peus. Estem treballant el llibre La religión y la nada de Nishitani Keiji. En comparteixo un fragment.
De hecho este abismo se encuentra siempre a nuestros pies. [...] Nuestra vida choca con la muerte a cada paso; todo el tiempo mantenemos un pie plantado en el valle de la muerte. Nuestra vida permanece en el borde del abismo de la nihilidad, al cual puede regresar en cualquier instante. Nuestra existencia es a la vez una no-existencia, oscila desde y hacia la nihilidad, feneciendo sin cesar y sin cesar recobrando su existencia.
I dels meus quaderns d'Himàlaies de l'ànima rescato aquesta cita de Nietzsche:
Quan mires durant llarg temps un abisme, l'abisme també mira dins teu.
Pintura: I am the abyss, I am the light, Charles Sims (1928), Tate Gallery, London.


Share this Post Share to Facebook Share to Twitter Email This

0 Comentaris: