24.4.18

Com es pot explicar una història feta miques?


Hem hagut d'esperar vint anys per tornar a llegir una novel·la d'Arundhati Roy, després de la meravellosa El déu de les petites coses (1997), Premi Booker amb més de 40 traduccions a diferents llengües. Les últimes dues dècades l'autora s'ha dedicat a l'activisme social i polític, sense parar d'escriure assajos. Però tenia al calaix una novel·la que s'ha anat cuinant a foc lent tots aquests anys. Per sort nostra ja tenim a les llibreries El ministeri de la felicitat suprema (Anagrama 2017), en una traducció de Xavier Pàmies.

Roy ha escrit un llibre immens, que potser no té tant de realisme màgic com hi havia en el seu debut literari, ni aquells monòlegs interns que la van fer tan famosa, però que manté una prosa formidable i barroca (també desbocada, en el bon sentit), un ritme exuberant, i un calidoscopi d'històries i personatges que ens porta per tot el subcontinent indi. Potser aquest fragment reflexa bé aquesta essència calidoscòpica:
Com es pot explicar una història feta miques?
Convertint-te de mica en mica en tothom.
No.
Convertint-te de mica en mica en tot.
La làpida de la fotografia (portada de totes les edicions a tots els països) és important en la història. El cementiri de Delhi on transcorre part de la novel·la és una font constant de vida, d'esperança i fins i tot d'utopia, pels personatges rocambolescos que hi acaben vivint.

La novel·la, a través d'una trama complexa, aborda molts temes socials i conflictes de l'Índia: els conflictes a Gujarat, al Caixmir, el problema dels Adivasi, la defensa del medi ambient, el feminisme, les castes i les desigualtats entre rics i pobres. Totes les històries, amb moltes ramificacions, giren al voltant de dues dones: l'Anjum i la Tilo. La primera és una hijra (el conegut com el tercer sexe a l'Índia: una dona atrapada en un cos d'home), i la segona és una dona inoblidable, una arquitecta convertida en activista, i estimada per tres homes.

El ministeri de la felicitat suprema és un mosaic gegantí de l'Índia contemporània, que en alguns moments pot posar els pèls de punta, que no deixa la condició humana en una posició gaire elevada, i malgrat això —d'alguna manera estranya, preciosista i difícil d'explicar— deixa una porta oberta a l'esperança, l'optimisme i la fantasia.


—Quan t'has estimbat com ens ha passat a nosaltres, incloent-hi en Biroo —va dir l'Anjum—, ja no pares de caure; i, quan caus, t'agafes a d'altres que també cauen. Com més aviat entenguis això, millor. Aquí on vivim, que n'hem fet casa nostra, és la llar dels estimbats. Aquí no hi ha haqeeqat (realitat); arre (vinga), no som reals ni nosaltres. En el fons no existim.



Share this Post Share to Facebook Share to Twitter Email This

0 Comentaris: