4.8.20

La meditació segons Panikkar


He estat llegint la biografia de Raimon Panikkar, de Maciej Bielawski (Fragmenta, 2014) i també els fragments del diari de Panikkar a L'aigua de la gota (Herder, 2019).

Quina vida tan intensa!

Al diari, tot i que Panikkar no acaba mai de descriure la seva sadhana, té algunes mencions a les seves rutines diàries, com la d'aixecar-se abans de l'alba i fer meditació.

En uns quants dels fragments, Panikkar descriu què significa per ell la meditació, i què vol dir meditar. Els he recopilat, i ho comparteixo tot seguit.


Santa Bàrbara, 21 de febrer de 1977

Què vull, quan m'assec per meditar abans de l'alba? Per què em llevo tan aviat tot i haver anat al llit tard i sense que hi hagi res «especial» per fer?

No ho faig perquè vulgui alguna cosa, ni per a una major forma de consciència, ni per plaer, ni per la pau de la ment o qualsevol altra cosa.

Tanmateix, sento l'impuls de fer-ho.


Kodaikanal, 16 de desembre de 1986

La meditació és per a «l'ànima» allò que la respiració és per al cos —i quan superem la dicotomia cos-ànima, la meditació és per al cos allò que la respiració és per a l'ànima, és a dir la respiració i la meditació van plegades: aquesta és la intuïció del yoga, del taoisme i d'altres espiritualitats.


Tavertet, 18 d'octubre de 1988

Meditació significa «contacte» amb l'infinit. Però l'infinit és precisament allò que no es pot tocar.

Meditació és per tant buit; no es pot pensar.


Tavertet, 27 de juny de 1989

Meditar significa posar-se en sintonia amb la Realitat.


Tavertet, 19 de febrer de 1990

Prendre's la meditació com un exercici psicològic per assolir «estats alterats de consciència» em sembla una degradació de la veritable naturalesa de la meditació.

La Meditació és el setè sentit, per dir-ho així [a l'hinduisme, la raó és el sisè sentit]. És la descoberta d'una altra esfera, estrat, dimensió de la realitat, que altrament roman gairebé tancada, inintel·ligible. Per això els místics parlen de «tacte», «sensació» i similars, més que de «visió» (que és la metàfora empírica del nous).


Tavertet, 4 d'abril de 1991

Meditació: pensar sí, però no pensar que es pensa, o sigui sense reflexió. Aleshores, el pensar és vida humana, vida psíquica superior, però sense el «control», ni la segona intenció de la reflexivitat. Evidentment, en un segon moment hom se n'adona.

D'aquí la importància de la puresa de cor, perquè el primer pensament és pura espontaneïtat. I, si el cor no és pur, no en surt res de bo.

Possiblement és el mateix que no tenir pensaments, però estant despert. Awakening perquè tot i no tenir pensaments, hom no està adormit. És pura vida psíquica superior. Es toca la contemplació, s'obre el tercer ull, etc.


Madrid, 25 de gener de 1995

«Meditació = aproximació a la Vida».


Tavertet, 4 d'octubre de 1995

[...] Contemplació: l'he definit com una cita amb la Vida. Fer lloc perquè la Vida visqui o que la vida passi. En primer lloc es desplaça el centre de gravetat de l'exterior (treball, prestigi, fama...) a l'interior. Si el moviment s'atura aquí, es cau en la trampa egoista dels «meditadors». Cal continuar fina que l'ego desaparegui. El centre de gravetat deixa d'estar només en un mateix, i es trasllada a tot —segons la definició de Déu (Deus est sphaera infinita, cuius centrum est ubique, circumferentia nusquam). En conseqüència, s'obté la pau que no angoixa pel fet de no figurar, de ser el primer o de deixar petjada.


Tavertet, 6 d'abril de 1996

[...] La meditació és el moviment d'introversió (vers la immanència —silenci, obertura de l'ull interior, experiència, coneixement, l'Esperit). [...]


Tavertet, 17 de setembre de 1997

La meditació ens ajuda a descobrir que l'«univers científic» no és l'univers.

No és un conglomerat d'ens que es passegen per l'espai segons certes lleis preestablertes.

És més aviat el Cos de Déu palpitant de vida —d'una vida que ens ha estat concedida també a nosaltres. Es tracta d'una xarxa de sentiments, un oceà d'idees, una profusió de cossos sensibles i intel·ligents...

[...]


Tavertet, 21 de juny de 1999

[...] La meditació no és ni pensar ni no pensar. Es tracta simplement d'ésser.


Tavertet, 5 d'octubre de 2000

[...] La meditació és per tant el silenci que permet trobar l'ànima del món —dins d'un mateix, que no és l'ego, sinó l'atman. [...]


Tavertet, 15 d'agost de 2007

[...] Crec que visc una vida contemplativa —que és més que simplement asseure's en meditació: és compenetrar-se amb el Misteri de la Vida.

[...]
Segueix llegint

29.5.20

Creador i creació. Jorge Guillén, Panikkar i Prajapati

Guillén - Panikkar - Prajapati

La part positiva d'haver ajornat la sessió sobre Panikkar i Poesia de les Lectures dels Fons Panikkar, és que tindré temps d'estirar algun més d'aquests fils que et vas trobant quan fas una recerca.

Buscant vincles entre Raimon Panikkar i la poesia, vaig trobar un article de José María Balcells, Octavio Paz y Jorge Guillen: del amor y los dioses hindúes (Revista Tropelías, 2017), on Panikkar era citat dintre del text. Pel títol vaig suposar que hi devia ser citat pel vincle d'amistat entre Paz i Panikkar, però resulta que no. Panikkar hi apareixia perquè Jorge Guillén li va dedicar un poema anomenat Creador y creación, que Balcells analitzava dins de l'article.


Podria ser que el poeta i el pensador coincidissin a Harvard, on tots dos van treballar, tot i que sembla que Panikkar va arribar-hi una mica més tard.

Curiosament, al Fons Panikkar de la UdG no hi ha cap llibre de Jorge Guillén, però segur que el volum que conté el poema en qüestió (Y otros poemas, 1973), va passar per les mans de Panikkar en algun moment o altre.

El poema és excel·lent, i gira al voltant dels mites hindús sobre la creació. La cita inicial és del Rig Veda, el text més antic de l'hinduisme, i fa referència a una llegenda sobre com Brahma creà el món. El poema però, aborda sobretot un dels molts mites de Prajapati, déu generalment associat a la creació i al sacrifici. Si el llegiu pensant en el Cristianisme, veureu paral·lelismes interessants. L'adjunto sencer tot seguit. L'article de Balcells no l'incloïa, així que he hagut d'aconseguir un exemplar de Y otros poemas per poder llegir-lo.




Segueix llegint

20.4.20

La llibertat de visió. Tagore i Kafka


Segueixo amb el costum de buscar connexions entre les anotacions que vaig guardant en els meus quaderns d'Himàlaies de l'ànima. Aquest cop sobre la llibertat de visió. Les traduccions al català són meves (a partir del castellà en el cas de Tagore i de l'anglès en el de Kafka).
La ment, per descobrir una llibertat de visió, ha d'aixecar el vol cap a les capes superiors de l'abstracció, ficar-se mar endins al mateix cor de l'infinit pel simple plaer de fer-ho i, després, tornar al seu niu en el món.
Rabindranath Tagore, Sriniketan (Etnos 1991).

La veritat sempre és un abisme. Cal —com en una piscina— atrevir-se a capbussar-se des del trampolí tremolós de la trivial experiència quotidiana, i enfonsar-se a les profunditats, per tornar a emergir —rient i lluitant per l’alè— a la superfície de les coses, ara doblement il·luminada.
Franz Kafka, Conversations with Kafka, by Gustav Janouch (1951).


Segueix llegint

17.3.20

La poesia al Fons Raimon Panikkar de la UdG


Avui, Dia de la Poesia Catalana a Internet, i en ple confinament, aprofito per compartir algunes pinzellades de la recerca que he fet dins del Fons Raimon Panikkar de la Biblioteca UdG. De tot això en farem una presentació dins les Lectures del Fons Panikkar, prevista inicialment a l'abril, però que per raons òbvies hem hagut de postposar. 

El 2016 ja vaig fer una de les Lectures del Fons Panikkar: "Poètica del pensament. Octavio Paz llegit en clau panikkariana". Preparant aquella presentació, mentre consultava el fons, em vaig quedar amb ganes de fer un estudi més general de tota la poesia que Panikkar tenia a la seva biblioteca personal, no només per enumerar-la, sinó per buscar-hi subratllats, comentaris, anotacions, dedicatòries, etc.

Els últims mesos m'hi he dedicat, localitzant un total de 412 volums de poesia (o sobre poesia), dels quals he fet més de 1000 fotografies.

Avui comparteixo un parell de resultats, la resta ho deixem per quan faci la presentació.

El primer és aquest bonic núvol de paraules. L'he construït seleccionant les paraules més significatives de tots els versos i poemes que Panikkar tenia subratllats o marcats en els 412 volums consultats. Un treball molt laboriós, però que ens permet que ara, només amb una ullada, veiem què era el que Panikkar buscava en la poesia. La mida de la paraula indica la seva freqüència.



Finalment, aquí teniu la llista dels poetes que apareixen més dins del fons. El valor entre parèntesis és el nombre de volums de poesia d'aquell autor (o volums sobre la poesia d'aquell autor). Aquesta és la llista de poetes moderns, dins del fons també n'hi ha molts de clàssics, com és obvi. Generalment s'entén per modern, des de Whitman i Baudelaire cap aquí. Jo he considerat des de William Blake fins al present.

Juan Ramón Jiménez (13)
Joan Maragall (11)
Rabindranath Tagore (11)
Jacint Verdaguer (11)
Octavio Paz (10)
David Jou (7)
David Maria Turoldo (7)
Rainer Maria Rilke (6)
Berthold Wulf (6)
Friedrich Hölderlin (5)
Ezra Pound (5)
Jesús Lizano (4)
Pere Casaldàliga (3)
Miquel Martí i Pol (3)
Carles Riba (3)
José Ángel Valente (3)
Segueix llegint

20.10.19

La dansa de la vida amb Whitman, Rilke, T.S. Eliot i Matisse


Rellegint Fulles d'herba de Whitman (aquest cop en versió traduïda per Borges) he trobat uns versos que de seguida m'han portat a la memòria poemes de T.S. Eliot i Rilke. Connexions sobre el fet de girar al voltant d'un centre. Metàfores de la dansa de l'ànima.

Ser en qualquier forma, ¿qué es eso?
(Giramos y giramos para volver al mismo punto,
todos nosotros, sin fin)
Walt Whitman, Fulles d'herba.

Giro entorn de Déu, torre antiquíssima,
fa mil·lenaris que jo estic girant;
i no sé encar què sóc: un falcó, una tempesta,
o bé un càntic molt gran.
Rainer Maria Rilke, El llibre de la vida monàstica.

En el punt fix del món que gira.
Ni carnal ni descarnat; ni des de ni vers;
en el punt fix, allí és la dansa.
Però ni pausa ni moviment, i no en digueu fixesa,
d'on s'apleguen passat i futur. Ni moviment des de ni vers,
ni ascensió ni davallada. Si no fos pel punt, el punt fix,
no hi hauria dansa, i l'únic que hi ha és dansa.
T.S Eliot, Quatre quartets.

Pintura: Henri Matisse, La danse I (1909), MOMA New York City. 

Segueix llegint

16.11.18

I cantar, abans de caure-hi


Ahir la UdG va investir com a Doctor Honoris Causa a Narcís Comadira. Durant l'elogi dels mèrits, en Xavier Pla llegí un petit poema de Comadira que copio tot seguit.
LA POESIA

Ni el plany ni la protesta,
ni menys la circumstància.
Només,
sobre el tall esmolat del ganivet
—la veritat—,
abocar-se a l’abisme.
I cantar,
abans de caure-hi.
Just el dia abans, durant la sessió mensual del Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural, havíem estat parlant d'aquest abisme que és sempre present sota els nostres peus. Estem treballant el llibre La religión y la nada de Nishitani Keiji. En comparteixo un fragment.
De hecho este abismo se encuentra siempre a nuestros pies. [...] Nuestra vida choca con la muerte a cada paso; todo el tiempo mantenemos un pie plantado en el valle de la muerte. Nuestra vida permanece en el borde del abismo de la nihilidad, al cual puede regresar en cualquier instante. Nuestra existencia es a la vez una no-existencia, oscila desde y hacia la nihilidad, feneciendo sin cesar y sin cesar recobrando su existencia.
I dels meus quaderns d'Himàlaies de l'ànima rescato aquesta cita de Nietzsche:
Quan mires durant llarg temps un abisme, l'abisme també mira dins teu.
Pintura: I am the abyss, I am the light, Charles Sims (1928), Tate Gallery, London.
Segueix llegint

29.10.18

A través de la forma es veu l'invisible


Al refugi antiaeri de Girona s'hi pot veure aquests dies l'exposició Diàlegs amb el misteri. El Cercle de Conversa —un grup d'artistes plàstics que exploren les relacions Art-Espiritualitat— han creat un espai on les seves peces dialoguen amb fragments de textos de Raimon Panikkar, en el marc del centenari del seu naixement.

Com diu el full de mà de l'exposició, l'espai no és neutre en absolut. De cap manera pot ser-ho un lloc que protegia els ciutadans dels bombardejos de la guerra civil. Entrar en aquest espai subterrani, silent, i poc il·luminat, t'invita des del primer moment a reflexionar i recordar.

Les obres en canvi, inviten més aviat a la meditació i la contemplació. I aquesta tensió és interessant. Per un costat no pots deixar de pensar en el que es deuria viure en aquelles cambres, i per l'altre tens ganes de seure a meditar davant les obres i calmar la ment.

Hi ha vuit sales amb propostes artístiques diferents a cadascuna. Projeccions, instal·lacions, escultura, pintura... però totes elles invitant a dialogar amb el misteri.

La proposta Memòria? de Pep Aymerich i Jordi Esteban (no us perdeu el jo i l'altre), amb llet, foc, fusta i vídeo, és impactant i desconcertant. L'ens corpori d'en Jordi Martoranno m'ha fet pensar amb els Shiva lingams de l'Índia, i amb algunes escultures d'Anish Kapoor. La instal·lació de Torrent Pagès amb fusta, bronze i vídre és preciosa (i harmonitzava perfectament amb quelcom suposo que no previst: els degoters provocats per la pluja). Les Immersions d'Oriol Texidor conviden a contemplar una silueta humana que es manifesta a partir d'un buit i el joc amb la seva ombra. Completen l'exposició en Fèlix Ametlla, Jordi Isern, Maria Mercader i David Sánchez.

En resum, una exposició molt recomanable de visitar aquests dies de Fires de Girona.

La intenció del llenguatge poètic, o artístic en general, és la de transportar-nos o elevar-nos a un grau de realitat ordinàriament amagat a qui no el sap contemplar.
Raimon Panikkar, Mística, plenitud de Vida.

Una exposició d'art hauria de ser el punt de trobada entre l'icònic i l'anicònic, entre l'esperit i la matèria, entre el sagrat i el profà i, en última instància, entre el cel i la terra. A través de la forma es veu l'invisible.
Raimon Panikkar, Religió i religions.


Segueix llegint

14.10.18

Dins la nit del misteri


Aquesta pintura de Ghulam Rasool Santosh podria haver estat perfectament dins l'exposició La llum negra que encara es pot veure al CCCB, sobre tradicions secretes en l'art des dels anys cinquanta. On la vaig trobar però, fou al Museum of Fine Arts de Boston, dins d'una exposició temporal anomenada Seeking stillness. Santosh, expert en el Shivaisme del Kashmir, es va fer famós per aquest tipus de pintures tàntriques. Aquestes obres reflecteixen una manera d'entendre l'art com una via possible cap a nivells de consciència superiors, com a pont amb la realitat més profunda, o com a forma de coneixement en si mateix. Això seria totalment contrari a una concepció de l'art abstracte purament formalista.

Sigui com sigui, a mi aquesta pintura em transmet Misteri, i dels meus quaderns d'Himàlaies de l'Ànima en rescato un parell de referències.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat els ulls, penetri fins el cor.
Joan Vinyoli

Hom no pot parlar sobre el misteri, ha de ser captivat per ell.
René Magritte
Pintura: Untitled (1989), Ghulam Rasoon Santosh. Museum of Fine Arts, Boston.
Segueix llegint

30.9.18

Mentre hi hagi llum hem de caminar


Durant les passades vacances d'estiu també vaig poder visitar l'exposició de Giacometti al Guggenheim de Nova York. De tota la seva producció sempre m'han agradat especialment les seves sèries d'homes caminant. Aquestes escultures, ja icones de l'art modern, mostren homes solitaris, filiformes, d'extremitats llargues, caminant amb els braços penjant als costats. De textura rugosa, no tenen identitat i malgrat això, són símbols d'una humanitat desbordant.

Sartre digué d'elles que estan a meitat de camí entre l'ésser i el no-res.

L'acte de caminar és un símbol molt potent. Dels quaderns d'Himàlaies de l'Ànima rescato algunes sincronies.

I malgrat tot camines.
T'ho demana una veu imperiosa
i camines.
Maria Antònia Massanet

Mentre hi hagi llum hem de caminar
Vicenç Ferrer

El camí és rodó, tranquil, ample com el vast cosmos, perfecte.
Mestre Taisen Deshimaru

Segueix llegint

24.9.18

Un mar de boira als cims borrascosos

 
Caminant damunt un mar de boira de Caspar David Friedrich podria ser perfectament una il·lustració de Cims borrascosos. Alguna pintura de Modest Urgell Inglada, de paisatges erms i buits, també li escauria.

Durant les vacances d'estiu sempre llegeixo algun clàssic. Cims borrascosos, d'Emily Brontë (1847), no s'escapa mai de cap d'aquestes llistes que a vegades fan de les millors novel·les de tots els temps. Aquest agost la vaig llegir en traducció al català de Montserrat de Gispert (Proa/labutxaca, 2015).

Novel·la salvatge, brillantment escrita. Romanticisme anglès en majúscules. 

Alhora tràgica i dramàtica, explica la història de vàries generacions que s'entrecreuen als "Cims Borrascosos", una casa remota, en els lúgubres erms de Yorkshire. Tot i els diferents esdeveniments que es narren, el principal és la història d'amor entre Catherine i Heathcliff, intensa i demolidora (per moments, gairebé demoníaca).

Les descripcions físiques i psicològiques són inoblidables. S'ha guanyat amb justícia entrar al Cànon occidental.

Un pecat, perdonable tenint en compte la magnitud l'obra i tot el que he esmentat prèviament, seria la gairebé omnisciència dels dos narradors, que en algun punt esdevé difícil de creure.
Em vaig entretenir al voltant de les tombes, sota aquell cel benigne; vaig contemplar les papallones voletejant per entre el bruc i les campànules; vaig escoltar la remor suau del vent que agitava l´herba; i em vaig preguntar com podia haver-hi algú que pensés que els qui dormien en aquella plàcida terra tinguessin un son inquiet. Lockwood.
Pintura: fragment de Caminant damunt un mar de boira (en alemany: Der Wanderer über dem Nebelmeer), de Caspar David Friedrich (1817). Kunsthalle Hamburg.
Segueix llegint