29.10.18

A través de la forma es veu l'invisible


Al refugi antiaeri de Girona s'hi pot veure aquests dies l'exposició Diàlegs amb el misteri. El Cercle de Conversa —un grup d'artistes plàstics que exploren les relacions Art-Espiritualitat— han creat un espai on les seves peces dialoguen amb fragments de textos de Raimon Panikkar, en el marc del centenari del seu naixement.

Com diu el full de mà de l'exposició, l'espai no és neutre en absolut. De cap manera pot ser-ho un lloc que protegia els ciutadans dels bombardejos de la guerra civil. Entrar en aquest espai subterrani, silent, i poc il·luminat, t'invita des del primer moment a reflexionar i recordar.

Les obres en canvi, inviten més aviat a la meditació i la contemplació. I aquesta tensió és interessant. Per un costat no pots deixar de pensar en el que es deuria viure en aquelles cambres, i per l'altre tens ganes de seure a meditar davant les obres i calmar la ment.

Hi ha vuit sales amb propostes artístiques diferents a cadascuna. Projeccions, instal·lacions, escultura, pintura... però totes elles invitant a dialogar amb el misteri.

La proposta Memòria? de Pep Aymerich i Jordi Esteban (no us perdeu el jo i l'altre), amb llet, foc, fusta i vídeo, és impactant i desconcertant. L'ens corpori d'en Jordi Martoranno m'ha fet pensar amb els Shiva lingams de l'Índia, i amb algunes escultures d'Anish Kapoor. La instal·lació de Torrent Pagès amb fusta, bronze i vídre és preciosa (i harmonitzava perfectament amb quelcom suposo que no previst: els degoters provocats per la pluja). Les Immersions d'Oriol Texidor conviden a contemplar una silueta humana que es manifesta a partir d'un buit i el joc amb la seva ombra. Completen l'exposició en Fèlix Ametlla, Jordi Isern, Maria Mercader i David Sánchez.

En resum, una exposició molt recomanable de visitar aquests dies de Fires de Girona.

La intenció del llenguatge poètic, o artístic en general, és la de transportar-nos o elevar-nos a un grau de realitat ordinàriament amagat a qui no el sap contemplar.
Raimon Panikkar, Mística, plenitud de Vida.

Una exposició d'art hauria de ser el punt de trobada entre l'icònic i l'anicònic, entre l'esperit i la matèria, entre el sagrat i el profà i, en última instància, entre el cel i la terra. A través de la forma es veu l'invisible.
Raimon Panikkar, Religió i religions.


Segueix llegint

14.10.18

Dins la nit del misteri


Aquesta pintura de Ghulam Rasool Santosh podria haver estat perfectament dins l'exposició La llum negra que encara es pot veure al CCCB, sobre tradicions secretes en l'art des dels anys cinquanta. On la vaig trobar però, fou al Museum of Fine Arts de Boston, dins d'una exposició temporal anomenada Seeking stillness. Santosh, expert en el Shivaisme del Kashmir, es va fer famós per aquest tipus de pintures tàntriques. Aquestes obres reflecteixen una manera d'entendre l'art com una via possible cap a nivells de consciència superiors, com a pont amb la realitat més profunda, o com a forma de coneixement en si mateix. Això seria totalment contrari a una concepció de l'art abstracte purament formalista.

Sigui com sigui, a mi aquesta pintura em transmet Misteri, i dels meus quaderns d'Himàlaies de l'Ànima en rescato un parell de referències.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat els ulls, penetri fins el cor.
Joan Vinyoli

Hom no pot parlar sobre el misteri, ha de ser captivat per ell.
René Magritte
Pintura: Untitled (1989), Ghulam Rasoon Santosh. Museum of Fine Arts, Boston.
Segueix llegint

30.9.18

Mentre hi hagi llum hem de caminar


Durant les passades vacances d'estiu també vaig poder visitar l'exposició de Giacometti al Guggenheim de Nova York. De tota la seva producció sempre m'han agradat especialment les seves sèries d'homes caminant. Aquestes escultures, ja icones de l'art modern, mostren homes solitaris, filiformes, d'extremitats llargues, caminant amb els braços penjant als costats. De textura rugosa, no tenen identitat i malgrat això, són símbols d'una humanitat desbordant.

Sartre digué d'elles que estan a meitat de camí entre l'ésser i el no-res.

L'acte de caminar és un símbol molt potent. Dels quaderns d'Himàlaies de l'Ànima rescato algunes sincronies.

I malgrat tot camines.
T'ho demana una veu imperiosa
i camines.
Maria Antònia Massanet

Mentre hi hagi llum hem de caminar
Vicenç Ferrer

El camí és rodó, tranquil, ample com el vast cosmos, perfecte.
Mestre Taisen Deshimaru

Segueix llegint

24.9.18

Un mar de boira als cims borrascosos

 
Caminant damunt un mar de boira de Caspar David Friedrich podria ser perfectament una il·lustració de Cims borrascosos. Alguna pintura de Modest Urgell Inglada, de paisatges erms i buits, també li escauria.

Durant les vacances d'estiu sempre llegeixo algun clàssic. Cims borrascosos, d'Emily Brontë (1847), no s'escapa mai de cap d'aquestes llistes que a vegades fan de les millors novel·les de tots els temps. Aquest agost la vaig llegir en traducció al català de Montserrat de Gispert (Proa/labutxaca, 2015).

Novel·la salvatge, brillantment escrita. Romanticisme anglès en majúscules. 

Alhora tràgica i dramàtica, explica la història de vàries generacions que s'entrecreuen als "Cims Borrascosos", una casa remota, en els lúgubres erms de Yorkshire. Tot i els diferents esdeveniments que es narren, el principal és la història d'amor entre Catherine i Heathcliff, intensa i demolidora (per moments, gairebé demoníaca).

Les descripcions físiques i psicològiques són inoblidables. S'ha guanyat amb justícia entrar al Cànon occidental.

Un pecat, perdonable tenint en compte la magnitud l'obra i tot el que he esmentat prèviament, seria la gairebé omnisciència dels dos narradors, que en algun punt esdevé difícil de creure.
Em vaig entretenir al voltant de les tombes, sota aquell cel benigne; vaig contemplar les papallones voletejant per entre el bruc i les campànules; vaig escoltar la remor suau del vent que agitava l´herba; i em vaig preguntar com podia haver-hi algú que pensés que els qui dormien en aquella plàcida terra tinguessin un son inquiet. Lockwood.
Pintura: fragment de Caminant damunt un mar de boira (en alemany: Der Wanderer über dem Nebelmeer), de Caspar David Friedrich (1817). Kunsthalle Hamburg.
Segueix llegint

22.9.18

Rothko i la papallona


Aquest estiu (que avui s'acaba) he tingut la sort de veure molt d'art. Mark Rothko és un artista que m'agrada molt, i en poques setmanes de diferència vaig poder veure'n pintures a la sala dedicada a ell de la Tate Modern de Londres, en una exhibició temporal del Museum of Fine Arts de Boston, i a les col·leccions fixes del MOMA de Nova York i del Museum of Fine Arts de Montreal.

És normal que quan vaig acabar aquest periple, tot visitant l'Insectarium dels Jardins Botànics de Montreal, els meus ulls miraven papallones però el meu cervell veia Rothkos, Klimts, Picassos...

No és tant que l'art imiti la natura, ni al revés (si és que això pogués ser). Però com diu la màxima llatina: Pulchritudo est splendor veritatis. La bellesa és la resplendor de la veritat. I la natura traspua veritat per tots costats.

Comparteixo unes paraules de Rothko (la traducció és meva):
La seva principal preocupació [dels poetes i filòsofs], igual que la de l'artista, és l'expressió en forma concreta de les seves nocions sobre la realitat. Igual que ell, s'ocupen de les veritats del temps i de l'espai, de la vida i de la mort, i dels cims de l'exaltació, així com de les profunditats de la desesperació. La preocupació per aquests problemes eterns crea un terreny comú que transcendeix la disparitat en els mitjans utilitzats per aproximar-s'hi.
Mark Rothko, The Artist's Reality: Philosophies of Art.

Pintura: Black, Red and Black, Mark Rothko (1968), Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.
Fotografia: La meva "papallona-rothko", el passat agost als Jardins Botànics de Montreal.

Segueix llegint

26.8.18

La pregunta sobre la realitat


Avui fa vuit anys que Raimon Panikkar ens va deixar. Aquest curs 2018-19, al seminari de pensament intercultural de la UdG que duu el seu nom, treballarem el text "La religión y la Nada" de Keiji Nishitani (Chisokudo Pub. 2017, i Siruela 1999). Tant el text com l'autor s'emmarquen dins l'Escola de Kyoto, que cerca conjugar la filosofia occidental amb l'espiritualitat que neix de les tradicions de saviesa de l'extrem orient.
Segueix llegint

13.8.18

En el punt fix del món que gira


Nataraja és el nom d'aquesta pintura de Bridget Riley. Aquesta artista sovint fa al·lusions a altres cultures en les seves obres. En aquest cas, Nataraja és un terme hindú per referir-se a una de les formes de Shiva. El Shiva Nataraja és el Senyor de la Dansa —el ballarí còsmic—, representat amb quatre braços mentre balla, creant i destruint el món alhora. És una de les imatges més icòniques de l'Hinduisme.
Segueix llegint

9.7.18

29.5.18

Sota la roda


A Sota la roda (1905), Hermann Hesse encara no ha trobat l'estil amb què anys més tard farà brillar El llop estepari, Siddhartha o Demian, probablement les seves novel·les més famoses. Però tot i que és una obra primerenca, ja es percep clarament l'ombra del que vindrà després.
Segueix llegint

2.5.18