23.1.18

Re-llegint Panikkar durant l'Any Raimon Panikkar


Encaro aquest Any Raimon Panikkar, amb el propòsit de re-llegir El ritme de l'Ésser (Fragmenta 2012). Un llibre meravellós i colossal, construït i reelaborat per Panikkar durant més de vint anys, a partir del textos de les lliçons que impartí durant les prestigioses Gifford Lectureships dels anys 1988-89 a Edinburgh. És l'últim gran text de Panikkar, i molts l'han considerat el seu testament filosòfic. 

El re-llegiré al llarg d'aquest any, pausadament, compartint aquí, de tant en tant, alguna reflexió sota l'etiqueta #anypanikkar.

Començo compartint el tema del llibre. A la introducció, Panikkar escriu un paràgraf brillant per explicar-lo:
El nostre tema és sobre el significat mateix de la realitat, però preguntar sobre el «significat» d'una cosa és diferent quan preguntem sobre la realitat, perquè no podem fer de la realitat un objecte que deixi fora al subjecte –que pregunta. La solució a la pregunta sobre la realitat s'ha de dissoldre, ha de desaparèixer com a pregunta i arribar a una «nova innocència». Així, la nostra pregunta ha de sorgir de la realitat mateixa a través de nosaltres, que també som reals. Si no volem que la realitat es converteixi en una mera abstracció, necessitem incorporar la nostra visió de la realitat concreta que percebem, especialment quan aquesta realitat és humana. ¿Com la veiem?
Els versos que obren la introducció tampoc tenen deperdici: o tot o res.
Cal fer pura a tot o re
la jugada, com si ho fos:
qui no mori d'amorós,
l'amor no el prendrà a mercè.
Carles Riba, Salvatge cor XXVI (1952).


Share this Post Share to Facebook Share to Twitter Email This